Ens trobem hui amb el quilòmetre nou, difícil, dur i fatigós.
Difícil per estar ja en la part final de la carrera, dur perquè és tot en pujada i fatigós perquè sentirem en les nostres cames tot el cansament acumulat.
Però saludem primer a tots els que estan corrent a poc a poc des d'este blog la XXX Volta a Peu a Pego.
Si estes són les nostres expectatives a l'arribar ha este quilòmetre hauríem de reflexionar un poc amb la forma en què anem hi ha afrontar la XXX Volta a Peu a Pego.
Quan un corredor arriba ha estes altures de la carrera i es troba que esta fet pols i es dóna compte que té davant de si mil metres de constant pujada li solem dir que es prenga la resta de la carrera relaxat i que procure distraure's perquè se li faça el camí més curt.
I efectivament, lo normal és que eixos quilòmetres de recuperació en un ambient gratificant produïsquen el canvi desitjat i arribe a meta sense cap problema.
Però també es pot donar el cas que el que un corredor necessite no siga distraure's sinó reflexionar: tornar-se sobre si mateix per a fer de la seua carrera objecte de seré estudi, i trobar així conclusions vàlides per a eliminar errors i acabar la carrera amb més encert.
Reflexionar amb assossec pot tindre resultats molt beneficiosos ha estes altures de carrera per a qui estiga convençut de la seua necessitat. El pitjor és que moltes vegades és precisament açò el més difícil, convéncer-nos que necessitem reflexionar. Perquè no sol costar-nos comprendre que necessitem “alçar el peu”, però quan la necessitat és de reflexió, ens costa més adonar-se'n, no se sap bé per què.
Potser es dega, en prou ocasions, que la reflexió va intrínsecament unida a la tàctica de carrera que hem triat, i potser advertim que hem de canviar alguna cosa en la nostra carrera, i ens costa fer-ho, i defugim pensar en això.
Si açò ens ha succeït ja alguna vegada, hem d'alertar-nos.
Perquè de no fer-ho, les nostres reflexions (quan les hi haja) seran sempre a posteriori, a fets consumats. I la reflexió -que és l'exercici de raonar aplicada a la nostra carrera- ha d'estar a l'inici del nostre actuar, per a així triar el millor.
El fugir cap avant -que sol justificar-se després amb complicades raons que intenten disculpar els comportaments erronis- és una greu equivocació, tirar a “mort” cap a la meta deixa de costat la facultat de raonar, que queda obligada a aparéixer només al final, com una pobra esclava que és reclamada en última instància per a intentar justificar una elecció que comprenem que va ser errònia.
El corredor no pot prescindir de raonar. I si en compte de donar-li una missió d'encertar i buscar el millor per a la nostra carrera, la convertix en una simple justificadora de conductes, la màxima norma de la qual sol ser «està bé perquè ho he fet jo (i tot el que jo faig, per a mi està bé)», llavors es produïx una perversió de l'ús de la raó, i la que havia de ser la llum que ens mostre com podem realitzar una bona carrera, passa a ser un simple embenat que tapa les ferides d'una tàctica irreflexiva.
I caiem llavors en el compte que ens vam equivocar, i descobrim la importància de prendre una decisió encertada, sorgix en nosaltres la incertesa, a vegades també el desconcert. I se'ns fa necessari pensar, posar orde, relacionar dades, examinar experiències passades, veure possibles conseqüències en cas d'optar per una solució determinada.
Després, a l'arribar a meta podem preguntar, i demanar consell, però al final la nostra carrera serà el fruit de les nostres decisions personals, tot com es vullguen de contrastades, però l'última paraula l'hem de donar nosaltres. I eixa última paraula ha de ser pensada amb la serietat que es mereix.
Quan comencem este quilòmetre 9 reflexionem un poc, revisem el nostre estat de forma, estudiem el que ens queda i decidim en conseqüència perquè encara tenim temps de realitzar una bona carrera però si no encertem amb la tàctica podem destrossar-la.
