Tot a punt.

     Bo, tot ens indica que per fi la XXXII Volta a peu a Pego esta ja preparada per a la seua celebració, i estic convençut en el meu moderat “optimisme” i la meua convicció que tot va hi ha eixir com ho tenim pensat té una de les seues causes en què el cercle de corredors de Dorsal 19 que l'estan preparant tenen una qualitat molt acceptable per al muntatge d'esta carrera.

     I açò no és casualitat. Crec que és decisiva, les 31 edicions de la Volta a Peu que ja hem celebrat. Dir que enguany va ha ser un èxit tal vegada siga vanitós i tindré molt de cuidat en frenar la meua vanaglòria perquè la paraula èxit, té una màgica ressonància en tots nosaltres i pràcticament quasi tots anhelem el que esta paraula expressa o representa.

     La zona d'eixida i meta esta ja pensada perquè siga còmoda, l'aigua en quantitat suficient, les camisetes de record preparades, els trofeus estan quasi preparats, els dorsals estaran unes hores abans –creuem els dits-, el circuit ja esta mesurat i ajustat –falta pintar-lo-, els col·laboradors i tot Dorsal 19 estaran en el seu lloc, l'ambulància preparada, així que pot ser un èxit la XXXII Volta a Peu a Pego.

     A tots ens agrada tindre èxit en el que realitzem i Dorsal 19 no és una excepció però devem considerar que l'èxit només es dóna sempre com a conseqüència d'una acció o una activitat prèvia, el resultat de la qual és el que es qualifica d'èxit.

     Generalment podrem considerar que hem tingut èxit si el nombre de participants a superat al d'anys anteriors, si tots els corredors han tingut el seu record i la suficient aigua, si els guanyadors ho han sigut a dreta llei, si ningú s'ha fet mal i no se'ns ha presentat cap problema que no hàgem pogut solucionar. Totes estes coses seran les que es lloaran o es criticaran durant els dies successius, però dins de molts dels corredors de Dorsal 19 el simple fet d'haver pogut realitzar la XXXII Volta a Peu haurà sigut un èxit i tal vegada ho siga ja l'estar intentant-ho.

     La XXXII Volta a Peu a Pego potser serà un èxit el 3 de maig del 2014 o potser no ho siga, però l'èxit de què es parlara, del que ens felicitaran no deu constituir una verdadera obsessió, una necessitat ineludible, perquè l'actual societat, ens dividix a tots en una dicotomia entre vencedors i perdedors, i lògicament ningú vol formar part del grup dels perdedors, i moltes vegades sotmetem al nostre club i al nostre poble a uns esforços contraproduents. Hem de reconéixer en molts casos nostres limitacions.

     L'important no és un triomf total en l'organització de la carrera sinó assentar les bases per a continuar triomfant en totes les activitats que siguem capaços de realitzar en Dorsal 19 i eixa ha de ser la nostra principal preocupació.

     L'èxit que hem tingut algunes vegades en la Volta a Peu ens hi ha fet presumir, ens ha fet elevar-nos en eixe pedestal que tots hem creat pa què tot el món reconeixeca les nostres capacitats i merits, ens rendisca homenatge. El sentir-se subjecte d'adoració pels altres, és un desig que maquiavèl·licament ens estimula.

     Però el verdader triomf deuria quedar-se dins de Dorsal 19, romandre mig ocult, mala cosa és que gallegem de tindre més corredors que ningú, donar més regals que ningú, tindre el circuit més ràpid, perquè podem estar segurs que a la llarga la nostra falta d'humilitat ens perjudicara.

     Quan acabe la XXXII Volta a Peu a Pego el verdader triomf estarà a haver aconseguit que Dorsal 19 se senta més segur, més unit i si pot ser un club de corredors millor del que era abans. Isca bé o isca malament la carrera eixe serà el nostre èxit. Si la carrera es desenrotlla sense cap problema, tots contents però si hi ha contrarietats el primer ha de ser dominar el mal humor, després no abatre's i acceptar eixa contrarietat tal com es presenta i intentar traure quelcom positiu d'ella.

     Ja esta tot preparat perquè el dissabte que ve Dorsal 19 pose tot el seu esforç i qualitats al servici de tots els corredors que els abellisca córrer en el nostre poble, espere que tots ens sentíem agraïts, uns per participar i altres per organitzar.

     La carrera a peu ha de ser alegria i simpatia. Una de les coses més belles és ser sembrador d'alegria. L'home alegre és feliç i fa feliços als altres. Anem hi ha intentar que la XXXII Volta a Peu a Pego porte alegria a tots els seus participants, que es vagen de Pego amb un semblant somrient que transmeta felicitat i que comunique alegria.

Els dos ultims quilòmetres de la XXXII Volta a Peu

 Les presses mai són bones però no tinc una altra opció que la de realitzar esta entrada ràpidament perquè demà anem ha provar el circuit i m'agradaria que tot el que vinga a provar-lo el conega en la seua totalitat, i és una danya perquè els quilòmetres finals sempre donen molt de si.

     Estos dos quilòmetres meravellosos, definitius i concloents que anem hi ha recórrer, no són magnífics per ser els últims sinó per que el seu recorregut ens va ha permetre competir sense cap problema.

     Si mirem el plano del circuit ens podem donar compte que podrem controlar a tots els corredors, ja estiguen situats davant de nosaltres com els que estan darrere, si som dels que portem al nostre principal rival en la monyica estos dos últims quilòmetres ens permetran córrer sempre rodejats de corredors, amb l'avantatge anímic que açò comporta. 

     En realitat un bon corredor no deuria canviar res en estos dos últims quilòmetres, quasi sempre les solucions simples són les més eficaces i donen millors resultats, com és la de realitzar tots els quilòmetres de la carrera al mateix ritme. Fàcil i senzill de programar i de realitzar si el circuit fóra pla però com el Pego no ho és ja deuríem eixir amb els ritmes estudiats segons siga el quilometre que estiguem recorrent i no deuríem tindre cap sorpresa en els últims.

     Es diu que un corredor realitza una bona carrera quan no baixa el ritme que tènia previst en cap quilòmetre i molt menys en els últims, i jo diria més, la carrera perfecta és aquella en què el corredor arriba a meta completament extenuat i sense poder realitzar ni un metre més després de creuar la meta, però no per haver esprintat al final sinó per haver repartit totes les seues forces en cada un dels quilòmetres de què consta la carrera. És llavors quan el corredor ha espremut el 100% del seu potencial.

     Els perfils que solem mostrar no són molt exactes però tampoc solen enganyar-nos i el d'estos dos últims quilòmetres ens mostren que el nové quilòmetre és amb tendència a descendir i el desé ens diu que és en lleugera pujada perquè hem de tornar pel mateix indret a meta, molt importants per als més competitius són els 150 metres finals que són en baixada.

     Ja se que no participem en totes les carreres per a acabar “morts” perquè també ens agrada disfrutar de la carrera, i la XXXII Volta a Peu a Pego és, dins del Circuit de la Marina, la segona carrera d'una llarga sèrie de 7 sense ningun cap de setmana de descans i cada corredor ja tindrà pensat els dies en què va hi ha competir al límit i en quals va hi ha recuperar sense estar contínuament mirant el cronometre ni controlant els seus companys.

  

     I és curiosament en les carreres que no volem esprémer-nos al límit però volem mantindre més o menys el nostre nivell on més problemes se'ns presenten ja que caiem moltes vegades en la trampa de voler acumular alguns minuts d'avantatge en els primers quilòmetres per a després anar administrant-los amb el pas dels quilòmetres, si pensem córrer així a Pego perquè els dos primers quilòmetres són amb lleugera baixada possiblement l'ultime quilòmetre de la XXXII Volta a Peu a Pego serà molt dur.

     Penseu una cosa, quan més falta ens faran les nostres forces va hi ha ser quan normalment estem més cansats i açò ens succeirà en la part final, sobretot quan sabem que l'ultime quilòmetre és en lleugera pujada, així que hem de guardar energia les en els primers quilòmetres per a utilitzar-les en els últims.

     Si correm relaxats i ens agrada animar als nostres companys estos dos quilòmetres són ideals ja que podrem aplaudir tant als que van davant de nosaltres com als que van darrere, i si reflexionem un poc nos en adonarem que no és el mateix. Quan aplaudim als que van davant de nosaltres estem executant un acte de justícia i quan ho fem als què van darrere de nosaltres és un acte d'humilitat.

     Ja se que l'important és animar però normalment aplaudim i animem als primers perquè reconeixem la seua grandesa sobre nosaltres o la seua qualitat molt superior a la nostra i pensem que som humils quan el que en realitat estem fent és un acte d'honradesa i de justícia. Per molt difícil que siga reconéixer una qualitat superior a la nostra, el fer-ho no és més que honradesa.

     Realment el merite es té quan aplaudim als que van darrere de nosaltres, la humilitat no va de baix cap amunt, sinó inversament. No consistix en el fet que el més xicotet rendisca homenatge al més gran, sinó que este últim s'incline respectuosament davant del primer.

     Hem d'animar als corredors que van darrere de nosaltres, emocionar-nos perquè sent més dèbils s'esforcen a millorar, la verdadera humilitat consistix en açò, en el respectuós inclinar-se del més davant del menys; del major ant el menor.

     Recordeu, si podeu animeu també als que són inferiors a nosaltres, no perquè el xicotet “té també el seu valor”, sinó que és important precisament perquè és xicotet. 

     Heus ací un profund misteri, no ens calfem més el cap però això si, si les nostres forces ens ho permeten en estos dos últims quilòmetres animem-nos i aplaudim-nos tots.

     Amb un poc de sort acabarem la XXXII Volta a Peu a Pego sense problemes, tots ja sabem el que ens trobarem eixe dissabte a Pego i els canvis que hem realitzat ho són perquè no existisquen durant els dos quilòmetres i mig cap embós i que el pas pels estrets carrers del centre es puguen fer sense aclaparaments.

     Acabe ja, però només perquè m'agradaria que després de la processó del Divendres Sant els que acudisquen demà a provar el circuit no es perden pels carrers de Pego.

Els Qm. 5 i 6 de la XXXII Volta a Peu.

Ens trobem hui en el passeig Atzaneta, junt amb el quiosc, i començarem els dos quilòmetres més durs de la XXXII Volta a peu a Pego i encara que els primers 400 metres ens poden fer pensar tot al contrari, perquè són plans, hem de saber que en el moment que realitzem el gir de 180é en l'avinguda Il·lustrat Joan Sala anem hi ha tindre davant de nosaltres una suau però llarga pujada.

     Si hem de triar per alguna tàctica, abans del gir de 180é caldrà prendre-la. Cal optar. Algunes opcions han de ser preses de pressa, a la carrera, per descomptat, en l'emergència també podem equivocar-nos, però l'error més gran és quedar-se amb els braços creuats sense decidir-nos abans del gir.

     Esta clar que la realitat amaga mil sorpreses que ens deixen a vegades amb un sabor amarg davant del fracàs més desesperant o amb una alegria estranya davant d'un èxit imprevisible. No tot està davall el nostre control. A vegades, la dificultat consistix en el fet que ens falta informació. Sense ella decidir pareix un joc d'atzar on la deessa fortuna dicta capritxosament la seua llei.

     Però abans d'arribar al quilòmetre quatre ja haurem començat hi ha veure als corredors que van davant de nosaltres i ha partir del quiosc també podrem veure als què van darrere de nosaltres, ja sabem quina és la nostra situació exacta en carrera.

     Després del gir de 180é podem fer molt, hi ha temps, distància i suficients dificultats en el circuit.

     Pot passar-nos que la dificultat residisca en un excés d'informació que siguem incapaços de diferenciar i ponderar. En les carreres he observat diferents estils decisoris. Hi ha corredors extraordinàriament analítics, rigorosos i precisos. Es manegen criteris, ritmes, quilòmetres, marques, ponderen alternatives, sospesen conseqüències amb una elegància i lògica admirables.

     Reflexius i perfeccionistes, per excés d'anàlisi poden desembocar en la paràlisi. N'hi ha més audaços. Corredors tendents a l'acció entropessen després amb obstacles anteriorment ignorats. N'hi ha que només es fien de la raó, cartesians implacables recelen de tot el que escape a la seua experiència. N'hi ha intuïtius i indesxifrables, són corredors que es guien dels seus instints més viscerals. El cor mana, és l'òrgan intel·ligent a què les cames han de sotmetre's.

     De vegades fer un pas arrere serà una decisió dolorosa però justa. En altres, no hi ha pas arrere: una nova situació ens demana un nou pas avant, una nova decisió, tal vegada heroica, per a aconseguir el nostre propòsit.

     Tenim davant de nosaltres uns 1500 metres tàcticament meravellosos, hi ha tantes formes d'afrontar-los com possiblement corredors estiguen en esta XXXII Volta a Peu a Pego però ja sabeu a viure s'aprén vivint i a córrer s'aprén corrent.

     Decidir és més fàcil si tenim a algú al nostre costat. Si correm amb un amic que sabem no ens deixara sols. Si el nostre amic és un rival llavors és una altra història però segurament la nostra història en la XXXII Volta a Peu a Pego s'escriurà i quedara escrita en estos dos quilòmetres que ara acabem de presentar.

Els 3º i 4º Qm. de la XXXII Volta a Peu.

 Després d'uns desconeguts dos primers quilòmetres i 600 metres, el nostre circuit torna a acostar-se al passeig Cervantes, amb la seua zona d'eixida i meta, a partir d'ací els assidus a la Volta a peu a Pego tornaran ha passar per uns carrers que segur recordaren.

     És moment ja d'estar ben situat en la carrera, hem tingut 2000 metres per a buscar el nostre lloc entre tant de corredor i és l'hora de posar en funcionament la tàctica que teníem pensada. Ací, llavors, no queda més remei que la sana lluita, però sempre amb armes netes. No rebaixar l'adversari sinó respectar-lo. És l'ocasió de mesurar les forces pròpies. Ens obliga a un examen més profund de la nostra forma, de buscar amb la vista als nostres rivals, d'examinar-los i estudiar-los i poder llavors començar hi ha competir. Si el nostre rival és només el nostre cronometre ens bastara d'haver revisat abans el circuit i controlar el nostre ritme, és l'hora de córrer. 

     Si el nostre pensament estava a realitzar una carrera tranquil·la i relaxada ja haurem trobat el nostre lloc en la carrera i estarem preparats per a disfrutar de la carrera a peu.

     Tornarem ha entrar en el Pla de la Font i podrem tornar a veure el passeig Cervantes, amb la zona d'eixida i meta. És l'hora de començar hi ha rebre l'anime i el suport de tots els espectadors que de segur s'hauran concentrat ací, però l'ambient no ens deu fer canviar la nostra estratègia de carrera, encara és prompte per a fer canvis, baixem abans fins al passeig Adzaneta on es troba el punt quilomètric quatre i llavors ja decidirem si hi ha alguna cosa que canviar.

     Sant Agustí deia que hi ha dos formes d'equivocar-se en la vida: una consistix a triar el camí que no ens porta al nostre destí. L'altra consistix en no triar res perquè tenim por d'equivocar-nos... És hora de prendre decisions, ha passat quasi la mitat de la carrera i la part més fàcil, és el moment, Anem bé? Estem complint els nostres ritmes? En cas contrari cal moure's i no quedar-se paralitzats per por d'equivocar-nos encara que ens inquiete la idea que les coses potser ens isquen inclús pitjor perquè potser no siguen nomes sinó fantasmes que ens acompanyen d'altres carreres.

     Així que, quan arribem al passeig d'Adzaneta tindrem temps abans d'arribar al punt quilomètric quatre, de reflexionar ben abans de fer açò o allò altre, cal pensar amb calma els pros i els contra, però sense parar de córrer, i no decidir segons el primer pressentiment. Mai les llàgrimes i les rampes causades pels nostres errors seran capaços d'esborrar una carrera que hem començat entre il·lusions i alegries i que hem esperat i preparat amb mine.

El nou circuit, els dos primers quilòmetres.

     L'home honrat no ha de fer-se un nuc en la gola per que altres vegen les coses de distinta manera que ell. Igual ens succeïx a Dorsal 19 amb l'elaboració del circuit de la XXXII Volta a peu a Pego que enguany hem tornat ha modificar. No cal mesurar a tots amb la mateixa mesura ni pretendre que tots pensen com u. El nostre interés és el d'anar millorant cada any i buscant eixe circuit que ens agradaria poguera acontentar a tots.

     Que els primers quilòmetres siguen per carrers amples i que l'eixida siga fàcil per a tots és un objectiu molt difícil de complir quan volem estar en el centre d'un poble com Pego que els seus carrers més amples només es troben en els afores. Enguany una altra vegada estem segurs que hem millorat el nostre circuit i amb això la carrera,  pel que una altra vegada ens trobem tranquils en presència de les crítiques que sorgiran i certament, no se'ns ocorre pensar que tots han de ser com nosaltres ni pensar igual.

Els dos primers quilometres de la XXXII Volta a Peu a Pego.

     El que no reconeix als que són distints, necessàriament adopta una d'estes tres actituds: oprimix als altres fent-los una espècie de serfs; o ell mateix es rendix sotmetent-se; o s'enfada i es manté lluny, criticant i no fent res. Lo primer s'anomena violència; la segona cosa, servitud i el tercer, fracàs.

     Continuem fidels als nostres 10 quilòmetres i continuem situant la línia de meta i eixida en el mateix lloc, i com tots els anys quadrem la distància en els girs de 180é que realitzem en l'avinguda Il·lustrat Joan Sala.

     Els dos primers quilòmetres d'esta edició seran completament nous, per carrers en què mai ha passat la Volta a peu, amb un problema d'organització gran que el corredor no hauria de detectar i només disfrutar, i que sera només Dorsal 19 qui haurà d'afrontar.

     Mai anem hi ha trobar un bon circuit si no aconseguim coordinar el nostre propi paréixer amb el del altre, i conservar en la mesura que es puga la nostra forma d'entendre la carrera a peu.

     Tots hem de tractar de ser objectius amb les nostres opinions; de no veure les coses únicament des de la nostra pròpia i restringida perspectiva, sinó des del tot, des de diferents angles. Un ha de tindre conviccions fermes, però sempre es pot aprendre alguna cosa dels altres, de tal manera que un seguix el seu camí inflexiblement però respectant l'opinió aliena.

     Estos són els nostres dos primers quilòmetres de la XXXII Volta a Peu a Pego, amb carrers amples i rectes, i amb una recta d'eixida, un poc curta, però que té 190 metres amb lleugera pujada i ha d'obligar als que pensen guanyar a col·locar-se bé, ja que el guanyador serà el primer que arriba a meta complint el reglament. Ja se que açò pareix obvi però açò també serà una altra història.